Sobre les denúncies falses en processos de separació.

Malauradament les denúncies per violència de gènere contra els homes comencen a ser cada cop més habituals, ja sigui perquè realment s’ha comès el maltractament  o perquè  a vegades  s’interposen de manera fraudulenta per tal d’aconseguir altres finalitats, com per exemple la guarda i custòdia dels fills comuns, una major pensió, o inclús, a vegades només com a mera venjança després d’una ruptura sentimental.

Posem un exemple recent.

En el primer cas, l’home, policia de professió, va ser denunciat per la seva parella amb la qual tenia una filla de 10 mesos. Amb molt bon criteri el nostre client va marxar del domicili familiar, tot expressant en un burofax els motius de la marxa (conflictes en el sí de la convivència i evitar mals entesos, degut a les “amenaces” de ser denunciat per violència de gènere). Aquí cal fer un incís en el sentit que es comú entendre que marxar del domicili constitueix “abandonament de la llar”, i tampoc és així, sempre i quan no es deixin d’atendre les necessitats de la família i es deixi constància expressa d’on es passarà a residir (en el nostre cas a casa dels pares, fins tenir un nou domicili). El nostre client, al cap de pocs dies de marxar del domicili, tot manifestant el seu interès de atendre les necessitats de la seva filla, va ser denunciat per un delicte de maltractaments psicològics.

La croada va començar amb la retirada de l’arma de dotació per part dels seus caps, la qual cosa podria ser objecte de debat en un altre post, i la declaració com a imputat en seu policial. Els perjudicis per a qui es troba en aquesta situació són irreparables: a nivell professional i a nivell personal l’estat anímic necessàriament se’n ressent i l’envolten preguntes com ara: Em suspendran de sou i feina? Què pensaran els meus companys i els meus caps? A nivell social, el fet de ser denunciat, no ens enganyem, també comporta els prejudicis, la sospita, els comentaris, els rumors, etc., que no només pateix el propi denunciat, sinó que també ho pateix la família, l’entorn… I, sobretot, quina serà la relació a partir d’aquest moment amb el fill i quan podrà estar amb ell.

D’altra banda, com imagineu, pels efectes del propi denunciat és molt important la qualitat (detingut o imputat) que des de l’OAC, normalment és el Cap de l’OAC qui instrueix l’atestat, se li doni al company. Els perjudicis precitats es veuen multiplicats per 10 quan es passa per una garjola, sobretot quan s’ha estat denunciat injustament.

En seu policial, com també sabeu,  és millor acollir-se al dret de no declarar, perquè d’aquesta manera, un cop al Jutjat tenim accés a l’atestat i podem veure què es declara per la part denunciant i llavors declarar davant el Jutge de manera organitzada i cronològica. Un cop davant del Jutge, es va poder observar com la declaració de la “víctima” era totalment incoherent amb la realitat, la qual cosa era la paraula d’un contra la paraula de l’altre, però en el nostre favor va jugar el fet que el company no va eliminar la conversa de whatssap amb la seva parella i es va poder copsar quina era la seva relació, on no hi havien ni insults, ni vexacions, ni coaccions per part del company, ans al contrari: era el  company qui rebia insults i vexacions per part de la seva parella. Això, entre d’altres coses, va fer que la instrucció penal acabés amb una Interlocutòria de sobreseïment i arxiu, recorreguda per la representació processal de la “víctima”, però malauradament i com acostuma a passar sempre, aquestes resolucions es limiten a dir que no han quedat acreditat els fets, però no entren a tractar les contradiccions en les que entra la “víctima”, la qual cosa afecta la posterior querella criminal per denúncia falsa que cal interposar per no deixar impunes aquestes conductes, com després veurem. Detall important va ser que la denunciant, abans de declarar davant del Jutge, va oferir la possibilitat de no declarar (i arxivar les actuacions) si el company renunciava a estar amb la seva filla fins a la resolució que regulés la guarda i custòdia. Evidentment, el company s’hi va negar perquè no tenia res a amagar.

Paral·lelament, vam instar una demanda de mesures provisionals per a regular la guarda i custòdia de la filla de 10 mesos. En el nostre cas, el company era un pare implicadíssim en la cura de la seva filla i no volia renunciar de cap de les maneres a intentar estar amb la filla la meitat del temps, malgrat la curta edat de la seva filla.

Després d’un camí complicadíssim en seu de mesures provisionals, la mare demanava que el company estigués 6 hores durant diumenges alterns. Sí, sí, repeteixo, 6 hores cada quinze dies. No només això, també una pensió d’aliments per a la nena de 300.-€ i una altra pensió per a ella de 400.-€, malgrat tenia ingressos anuals similars als del company. Tanmateix, la seva demanda estava plena d’acusacions i falsedats per tal de “destruir” la figura paterna. D’altra banda, nosaltres demanàvem poder estar amb la nena de forma conjunta per ambdós progenitors, per setmanes alternes, i que cadascun alimentés a la filla mentre hi convivia amb ella, creant un compte conjunt ingressant 150.-€ cada progenitor, per a les despeses extra aliments.

Valent el Jutge que durant la vista de judici va poder copsar el tarannà “tòxic” de la mare (i la seva lletrada, qui li va pujar les expectatives fins a l’ambició portada a l’extrem), i va acabar donant un sistema de guarda conjunta (compartida) per setmanes alternes, sense imposició de cap pensió d’aliments, i establint un compte comú on cada progenitor ingressés 150.-€ per progenitor, per cobrir les despeses de la filla. És a dir, tot el que vam demanar, acreditant en seu judicial que el company estava totalment habilitat per cuidar de la seva filla, però no només perquè ho vam demanar nosaltres sinó perquè era el més beneficiós per a la nena.

Finalment, a l’espera del judici principal, el company està amb la seva filla per setmanes alternes i sembla que poc a poc tot torna al seu lloc. No obstant, estem esperant la resolució de l’Audiència Provincial de Barcelona per tal d’ interposar la corresponent querella criminal per denuncia falsa: no pot ser que aquelles eines previstes a la Llei per a les víctimes de violència de gènere siguin utilitzades de forma fraudulenta, de manera que quan és així, cal instar la corresponent querella per denuncia falsa.

Encara no sabem què resoldrà l’Audiència Provincial, però aquest tipus de denúncies interessades, fraudulentes i espúries, per sort no acostumen a aconseguir els resultats que esperaven els seus impulsors.

 Us seguirem mantenint informats.

 

Albert Estrada

Advocat 1693 ICAMAT

Col·laborador amb Requena Advocats.